Un francès cada dia

Farts de no trobar el bistrot francès bo, ràpid i barat? Passeu-vos per Le Bistrot d'Amélie.

Potser els francesos són la segona colònia més nombrosa a Barcelona, però això no es reflecteix en l’aparició de restaurants francesos d’ús diari (llegiu bistrot). Novíssima excepció a la regla: Le Bistrot d’Amélie. I aviso: l’única cosa que tira enrere aquí és el seu nom. Tota la resta és una alenada d’aire fresc del nord.

El pare de l’invent és el jove (31 anys) Marc Antoine Lemaistre –pronuncieu le maître!–, un jove que porta l’ofici al cognom i la passió per la cuina popular al moll de l’os (que per cert, aquí serveixen per escurar amb pa torrat, deliciós). L’educació de Lemaistre va passar entre Anglaterra, Espanya i França. El seu associat, el cuiner Jaume Morera –franco-català fill de republicans exiliats, fart de travessar la frontera i dels gelificants del Michelin on treballava– comparteix el mateix objectiu: “Aplicar la bistronomia francesa, el rigor del restaurant gastronòmic als productes senzills i assequibles”, explica.

Lemaistre remuga contra el restaurant franco-barceloní genèric: “O són massa cars o són brasseries amb carta llarguíssima i plat del dia. No hi ha bistrots”. Ells proposen una carta curta, curta, i bona, bona: “Cap plat passa dels quinze euros. El luxe és treballar el bon producte fresc i ecològic, en la mesura del possible”. Quatre primers i quatre segons, amb intencions d’arqueologia popular (crema de nyàmera o l’esmentat moll) i segons de noblesa popular com el magret d’ànec amb salsa de gingebre o el pollastre de pagès a la crema. I un menú de migdia (12,90 €)on cauen delicadeses com un excel·lent petit salé –estofat de llenties amb tots els colors del porc, salsitxa, cansalada i costella– i el flam de pa perdut, fet amb pa sec mullat en llet, canyella i sucre, torradet.

Són viscerals: els dijous, el plat del dia són menuts carregats de vitamina A. I degustadors de la gastronomia extrema, alerta: quan localitzin un bon proveïdor avícola, serviran amanida de gésiers (cor i fetge de gallines). Tot són avantatges: des d’un vi de la casa collonut, de La Loire, a 18 euros l’ampolla, fins a una preciosa barra de formatges, amb entrada pròpia, on el marxant Giles Camacho –tot plegat és molt franco-ibèric– promet emocions fortes en breu. El maître cita Robuchon; “Els coberts de plata em deixen mal gust a la boca”. Doncs això